Estimats Reis d'Orient

Estimats Reis d'Orient,

Havia pensat en escriure-us una carta demanant...com sempre demanant, però aquest cop poc us puc demanar si parlem en termes personals ja que en termes de país, presos, igualtat, etc. no sabria ni per on començar).

Com tothom aquests dies, he estat revisant com em van les coses i, caram! Com em van de bé! I crec que no m'he limitat al 2018, sinó que he mirat enrere i no és que no em pugui queixar...és que hauria de donar bots d'alegria.

Tinc una família admirable, on tots estem sans i bons, tinc uns fills que són una joia contínua i dels que n'estic més que orgullós...sí, ho sé, no sóc impracial en aquesta evaluació, però la veritat és que si hagués de tornar enrere i triar, tornaria a triar tenir aquests fills que tinc. La família també s'engrandeix amb la meva actual parella i la seva filla, i malgrat alguns ensurts, no puc queixar-me de la sort que tinc de gaudir d'elles. Les meves amistats són de les bones, amics que sempre hi són i com es diu "sempre estan de guàrdia"...els veig menys del que voldria, però això crec que ja forma part de la nostra manera de ser i viure.

Tinc feina, una bona feina, que he canviat aquest any deixant al 2018 una que no m'omplia gens ni en lo laboral ni en lo personal. No em puc queixar gens ni mica.

I què més en la meva vida? Doncs he viatjat per tot el món, he estat a l'estiu de Brasil mentre aquí era hivern, he vist pondre's el sol al desert, he vist la Xina, el Vietnam, els Emirats Àrabs, Cuba, mitja Europa...i sobretot Mèxic, un país increïblement bonic. De la mà de la meva parella he vist piràmides asteques, ciutats maies, he vist cocodrils, flamencs, taurons i peixos-manta, he visitat platges paradisíaques, m'he banyat en coves subterrànies o envoltat de mil peixos de colors i he tingut la sort de fer-ho envoltat dels meus. No, no em puc queixar.

En la meva vida també he gaudit de l'amor en parella, de moltes maneres, he hagut d'aprendre a deixar-me estimar, que és més difícil encara que estimar. He patit també la tristesa del desamor, però això, al cap i a la fi, no és més que el fruit del que un mateix sembra.

He tornat a l'immens gaudi que em proporciona fer ràdio, he xalat de valent amb la guitarra, amb l'amistat amb el meu professor i amb el plaer de tocar en un conjunt que guadim tocant música plegats. No, no, no em puc queixar.

En tot el que faig ric molt, gaudeixo de la vida, gaudeixo dels moments, de les persones i dels amics, de la parella i a família...i vull que segueixi sent així. Sé que aquest any molta gent no ha tingut la sort que he tingut jo, així que no em queixo...o encara més, ho agraeixo i brinco d'alegria.

Així que, aquesta carta, Reis Mags, no us l'escric per demanar-vos res, només us l'escric per donar-vos les gràcies. Gràcies per la vida que visc, gràcies perquè les poques, poquetes, coses que podrien anar millor, no esborren gens ni mica els milions de coses que em van bé. 

Sóc feliç, sí, sóc feliç, així que porteu a la resta de la gent tot allò que els pugui fer feliços, a mi ja em regaleu prou durant tot l'any.

Nyajo

La societat "micro"

Si, és cert, no entenc el món. Per una banda veig mil campanyes per coses solidàries, bones, caritatives...i per l'altra veig com com funciona el món...la veritat, no entenc res. És que tenim dues cares? La pública i la privada? Al Facebook, al Twitter, a l'Instagram o a on sigui, professem un amor per l'art, la natura, la lectura...que en la vida privada no exercim. 

Jo no ho nego: no m'agrada llegir, no llegeixo, excepte un parell de llibres l'any o lectures científiques, no llegeixo. També una mica de poesia, també els diaris...potser dedico, de mitjana, una hora al dia a llegir. No em considero un amant de la lectura quan la meva principal dèria no és agafar un llibre. Que sí, que ho faig al tren quan vaig o vinc de la feina, però ho faig per no avorrir-me, si pugués fer una altra cosa, ho faria. a casa, no toco un llibre...sempre trobo coses més interessants a fer (i cap d'elles de nivell sublim, ja us ho dic). En quant a la natura, doncs si! M'agrada! Però com a tothom, no? A qui no li agrada un paisatge bonic, un cim nevat, un bosc fresquet a l'estiu...Però em moro de ganes per trepitjar la natura? Donc tampoc! Si, d'acord, els caps de setmana intento trepitjar fang, però ni em conec els llocs més bonics de Catalunya, ni tinc ganes de triscar cinc hores muntanya amunt (i les seves corresponents tres avall) per fer un cim i tornar. Ep! Que quan ho he fet m'ha agradat molt! Però sóc visitant ocasional. I el mateix podria dir de l'art. Si, en conec algunes obres, però no vaig boig per visitar els museus...i no val dir que t'agrada l'art perquè has visitat el Louvre o el Rijksmuseum (que els he visitat), sinó que l'amor a l'art es demostra anant a veure exposicions al costat de casa (i a casa nostra en tenim moltes i de molt bones).

El que deia...penjar el video de "Com plora el mar", posar una notícia sobre la violència de gènere al facebook o penjar un video sobre com maltracten les balenes al Japó no em fa ni solidari, ni igualitari, ni m'eximeix de la xenofòbia, ni un lluitador ecologista. 

Vaig sentir a parlar del "micromasclisme", i vaig pensar que tots som micro-tot. Aquí unes quantes definicions:

· Micromasclista: No cal ser home per ser-ne. Són totes aquelles petites coses del dia a dia que no són denunciables com a "masclistes" però generen diferència. Per exemple el repartiment desigual dels rols a casa, el tractament desigual d'homes i dones a les pel·lícules en funció del tipus de pel·lícula, definicions de dones famoses per "ser la primera dona en..."què collons vols dir, "la primera dona"? O que d'una dona "famosa" es valori que "a més va ser mare" o es fa referència al seu marit (que possiblement no era ningú famós).

· Microxenòfob: D'aquests n'hi ha molts i ho diem sense posar-nos vermells. El microxenòfob acostuma a començar les frases "Jo no sóc xenòfob, però..." i aquí segueix una procedència ("els àrabs", "els negres", "els xinesos", "els sudamericans"...). L'altre dia parlava amb n parell de persones que, tot i definir-se com a no-xenòfobs, deien xenofobades (com "no podem obrir les portes d'Europa a tots els que volen venir", "no hi ha serveis per tothom", "hi ha qui venen només a buscar els subsidis"). Obvi que no van a expulsar immigrants a cops de pal, però encara pensen que aquesta gent marxa de casa seva "per viure millor", no perquè a casa seva no puguin viure. Bé, durant la conversa vaig dir "no puc acceptar aquests discursos xenòfobs" i la seva resposta d'un va ser "estic fart que els que tenim aquesta opinió se'ns titlli de xenòfobs"...doncs no en siguis...o assumeix que n'ets...estàs en el teu dret de tenir les idees que vulguis, però si ets xenòfob, n'ets, no com a insult, sinó com a definició.

· Micronegacionistes: Són aquells que neguen l'esclafament global i el consum de recursos excessius a la Terra amb els seus petits actes i paraules. Recicla (que ja és molt), però no limita el consum d'envasos o paper, no reaprofita, reutilitza..."Ja faig suficient separant l'orgànic, el paper, els envasos i el vidre". Són aquells que de tant en tant, de manera esporàdica, no llencen les coses on toca (una miqueta d'oli a la pica, un paperet a la brossa, un plastiquet a la brossa general,...), no eviten l'ús del vehicle privat, no miren d'on provenen els productes que compren i la seva petjada ecològica...tot això ho deixen pels "hippies" d'Iniciativa.

· Micromarranos: són aquells que "de normal" recullen la merda del seu gos quan el treuen a passejar, però que alguuuuun cop, si ningúuuu els veu, mooooolt de tant en tant, deixen la caca del seu gos a terra per mandra de recollir-la. Ep! I ho entenc, que tocar allò calentet a través d'un plàstic, maco no ha de ser. També hi ha els dels "paperets" a terra, les colilles als arbres...Vaja...marranos però només a temps parcial.

I així ens podríem extendre i extendre i extendre, tant, que aquests poquets "micros" són capaços de votar micromasclistes, microxenòfobs, micronegacionistes o micromarranos com en Trump, en Rajoy o en Le Pen...o potser aquests no són tan "micros"...i potser tampoc n'hi ha tan poquets.

I podríem parlar dels microcorruptes, microlladres, microinfidels, microganduls...

I ho dic amb la pena de saber que sóc micromasclista, microxenòfob, micronegacionista o micormarrano...però amb la certesa que assumint-ho és l'única manera que tinc de lluitar per posar-hi remei.

Nyajo

Voltar món

Si una cosa m'agrada és voltar món. Si, també m'agrada tornar i estar amb els meus i quan sóc fora els enyoro, però això no treu que veure coses noves i conèixer gent amb costums ben diferents em fascina.

Ara estic a Mèxic, i hi hauré passat, treballant, una mica més d'un mes. Sóc dels que pensa que quan viatges per feina és quan més coneixes els costums i la manera de viure dels pobles. Si, el turisme t'ensenya llocs bonics, els que més, però potser són els menys autèntics. Aquí he vist parts de Mèxic que no crec que hagués visitat venint de turista: Cholula, Malinalco, Tepotzlán o Tula són llocs espectaculars, però te n'adones que allà gairebé només hi ha mexicans. Jo en dic "visitar Puiggraciós". Puiggraciós no és cap lloc que surti en cap guia, potser guies molt concretes, però és un lloc per anar-hi. Doncs aquí igual: visites llocs que potser no surt enlloc, però val el cop de cotxe d'anar-hi; i aquests llocs només te'ls diuen els companys de feina que et diuen "visita això o allò".

Gràcies a la feina he pogut passejar-me pels carrerons de Shanghai, pels carrers de Hong Kong, per les avingudes de Ho Chi Minh, conèixer la Ginebra "autòctona" (aquella que de nit té vida), viure a Londres o a Lille, passejar per les valls de Belo Horizonte o veure piràmides i volcans en erupció a Mèxic. 

Però de tot-tot-tot, el millor, és que ho he fet amb gent del país, menjant on mengen ells, vivint com viuen ells, he dormit a casa seva, a 32 pisos d'alçada sobre la Ciutat de Mèxic (veient la increïble vista que té de nit) o Annecy, al peu del Montblanc, o al centre de Ginebra amb vistes al "Jet d'eau". He palpat com viuen, he vist els seus problemes diaris, he passat per favelas, barris marginals, he vist cosidores que treballen tota la nit per fer un traje a mesura...tot, absolutament tot, ha estat una experiència, algunes angoixants, algunes excitants, algunes inquietants...però totes inoblidables.

Viatjar per feina també t'obre els ulls al món que vivim: a Europa nosaltres, els rics (sí, perque fins i tot els nostres pobres són més rics que els pobres de molts d'aquests països) vivim molt bé...i quan dic molt bé vull dir "molt bé". No hem d'anar a la feina patint per si ens apuntaran amb una pistola, no patim perquè els nostres fills els segrestin mentre juguen al carrer, no patim perquè el dengue, el zika o l'ébola se'ns emporti a algun familiar, no tenim (en majoria) coneguts morts per violència. 

Però també te n'adones que, malgrat tot, en tots aquests països hi ha alegria, tradicions i vida. Una vida que la gent decideix viure intentant deixar les pors a sota el llit, donant gràcies cada vespre d'haver superat un dia més, orgullosos del seu poble, que malgrat tots els problemes, segueix fidel a les seves tradicions i segueix mostrant-te les belleses que els envolten.

Potser vivim en un món amb moltíssims defectes, però té mil llocs per explorar, milions de persones per conèixer i molts viatges per fer. Ah! I si una cosa compartim tots i si una cosa hem compartit totes les cultures, són el sol, la lluna i les estrelles: encara no he conegut cap cultura que no els hagi adorat, glorificat o observat amb atenció.

Si podeu, viatgeu...amb els ulls oberts, preparats per tot, sense por...viatjant un se n'adona que no coneix res del món...o us penseu què Mèxic és un país àrid amb mexicans asseguts apoiats a un cactus? O us penseu que els Suïssos són freds? O us penseu que a Brasil tothom celebra carnaval i balla samba? O us penseu que l'any nou es celebra igual a occident que a la Xina?

Viatgeu, viatgeu, viatgeu...si només un consell li pogués donar als meus fills és que viatgin, veureu coses que mai no haureu ni tan sols imaginat (i que el National Geographic no us ensenyarà).

Nyajo

Com ho he vist jo

Tenia una conversa/cervesa/sopar l'altres dia amb una persona amb qui ens agrada parlar de política. Qui mai ha parlat amb mi de política sap que, al contrari de en molts altres àmbits de la vida, sóc poc visceral parlant en aquesta àrea. M'agrada més parlar-ne veient el rerafons de les coses que dels grans teatres polítics que muntem.

(Avís 1: sóc militant d'Esquerra, que així podeu contextualitzar les meves paraules)

(Avís 2: no tinc informació privilegiada de cap partit...tot m'ho munto jo al meu cap, que em diverteix)

D'entrada, parlàvem del procés de proclamació de Puigdemont com a President de la Generalitat. Òbviament, ningú es creu que d'un dia per l'altre el truquessin i li diguessin "Nen, que demà et fem President" (comentari del meu hemisferi cabró: veient el pentinat que lluïa i l'americana tres talles més grans, potser si que no ho tenia previst que el truquessin). Dèiem que no m'ho crec, però...quan es va decidir? Com es va arribar fins a aquí?

Jo crec que hi va haver tres fases:

Primera fase

Els resultats donen que, per dos escons, Junts Pel Si s'ha de pactar amb la CUP: "bye, bye Mas" (i els d'ERC aplaudint amb les orelles, que havien votat a Mas amb la pinça al nas). CDC intenta, a la desesperada que les CUP piquin amb lo de la pàtria, el procés i tota la pesca. La CUP porta molts anys en política i nanai...

Fem un incís sobre qui és la CUP?

La CUP (Candidatura d'Unitat Popular) no és un partit nou, sinó que més aviat seria una coalició nova. Dins seu hi ha tot un reguitzell de partits que fa anys que formen part d'aquelles butlletes que estaven a les taules electorals barrejats amb tots aquells que no tenien representació parlamentària: Partit Animalista, Fuerza Nueva, Unió Democràtica de Catalunya...(ai no, aquest encara no havia entrat al grup dels extra-parlamentaris). A la CUP hi ha partits tant antics com MDT (si, si, Moviment de Defensa de la Terra...els de Terra Lliure...ara se'n diuen Poble Lliure i ja no intenten matar), Endevant-OSAN, que es va fundar l'any 2000, però que té origen en la Plataforma d'Unitat d'Acció (us sona la PUA? doncs els mateixos!), també n'és fundador l'AMEI, que va néixer l'any 1986 de l'antic Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) i potencià les Assamblees d'Unitat Popular (filles cadascuna de son pare i sa mare)...també hi ha als orígens la CUPA (CUP d'Arbúcies) o Unitat Municipal 9 (de St.Pere de Ribes) i el Moviment d'Esquerra Nacionalista (Hereus d'Entesa d'Esquerra Catalana on hi havia la Coordinadora Anti-Mili Mili KK, el MOC, el JCR, el MJCC, el GAMBA...LCR i l'MCC)...total, que si veieu "La Vida de Bryan" dels Monty Python us en fareu una idea. Doncs això! em venia a referir que les CUP no són nous en això de fer política, ja que tenen origen en aquell conglomerat de partits independentistes que feien política subversiva de trinxera.

Per on anava...a si: que òbviament, els anti-capitalistes/troskistes/ultra-comunistes no podien fer costat al Mas per molt procés que hi hagués pel mig...vindria a ser com si Sex Pistols investissin a la Margaret Thatcher als anys 80. Total, que un cop Convergència se'n va fer a la idea, vàrem passar la fase 2

Segona fase

Junts per Si comença el pressing amb un sol objectiu: portar a la CUP a investir-los. Ja feia molt que veien que demanaven el cap d'en Mas, però es volien assegurar que aquest sacrifici permetés la investidura d'algú més o menys "de la corda" d'en Mas. Aleshores, mentre les CUP distreien al personal amb les assemblees inversemblants (inversamblees?) els altres anaven xerrant (o és que el pacte es va forjar en hores? "Y un huevo!"). Uns insistien que amb el Mas o res (cada cop que els altres es posaven tontos) i els altres anar refermant el "amb en Mas res" que era la seva tomba. Per "ajudar" en la negociació, ERC va sortir dient que el Junts per Si no es repetiria (bé, van dir "La coalició no va bé, que han sigut els resultats més baixos en els últims anys"). Amb això avisaven a uns i altres: ERC no s'hi fica però si no us poseu d'acord, a les properes eleccions "pillareu" i se us aniran els vots a ERC o Podem. Amb el que passem a la fase 3.

Tercera fase

Per fi es van trobar on volia Junts per Si ("Encuentros en la tercera fase"?): Amb les CUP centrant-ho tot en l'àlfil que JxS ja tenia previst sacrificar, que es va endur per endevant, abans, a Julià de Jòdar i Josep Manuel Busqueta (el tema d'en Baños és un misteri per mi, crec que simplement ha fet botifarra a tothom) i aleshores, ja contra rellotge, sense temps per assemblees ni punyetes, proposen el candidat que tenia JxS a la recàmara i que les CUP no podien rebutjar: no era en Mas, els destrossarien en unes eleccions (no creien ni ells que serien determinants en unes possibles eleccions al març) i no s'havia donat altaveu a altres arguments per no investir el candidat de JxS. Escac i mat: les CUP investint JxS, en Mas com a víctima (tornarà d'aqui 18 mesos?) i procés salvat.

La propera partida, es juga en un altre tauler: al Parlament.

Nyajo

Desitjos nadalencs

Ja ha arribat un cop més el Nadal, unes festes que generen a parts iguals enyorança, il·lusió, felicitat i nostàlgia. Festes on, vulguem o no, ens omplim de bons desitjos, ens felicitem i esperem que la gent les passi alegres. Són dies amb molta llum, tan interior com exterior, tot s'engalana i sembla que tot ens somrigui. Generalment, els que viuen lluny, tornen a casa a passar-la amb els éssers estimats i aquests retrobaments sempre ens alegren. També recordem aquells que ja no hi són i les coses que no han anat bé aquest any, però també veiem els nouvinguts. la il·lusió als ulls dels nens, els nervis i excitació a mida que s'acosta l'hora de fer cagar el tió (allò tan poc didàctic de fotre cops de pal a un ésser suposadament viu fins que ens caga el que desitgem). Però no són dates per posar-se tiquis-miquis amb aquestes coses, o amb els caganers; són dies de gaudir de les tradicions.

Però jo no volia parlar de tot això, sinó simplement desitar-vos un molt bon Nadal, que el gaudiu, que el visqueu, que us mireu qui està al vostre costat i penseu en tot el que heu viscut plegats. En el fons sabeu que podeu allargar la mà, agafar la seva, i notar que esteu junts. Que heu caminat molt i que el camí segueix endevant, passa a passa. Us desitjo de tot cor que sigueu feliços. Si un desig, només un, us pugués enviar, us desitjaria que fóssiu feliços, perquè aquesta és la única cosa que ho engloba tot: el que vol amor, el que vol estar sol, el que vol viure això o allò...que el que feu, el que tingueu, el que visqueu us fagi feliç, que tingueu aquella sensació de "què bé que estic!", no hi ha res millor.

Les festes de Nadal comencen, visquem-les feliços, deixem tot enrere per uns dies i gaudim-les, sense més, sense esperar més, sense esperar res...simplement mireu al vostre voltant, les llums, les nadales (que per quatre dies a l'any que sonen no són tan insuportables!), els pessebres i els regals, les il·lusions i els bons desitjos. I no deixeu mai de desitjar-me bon Nadal! Cada persona que me'l desitja em fa feliç: ha dedicat una estoneta d'aquests dies a enviar-me bons desitjos, hi ha res millor?

BON NADAL I FELIÇ 2015!

Bones notícies

A vegades ens centrem molt en les males notícies que ens arriben, en els problemes, en els mals o en les tristeses, ens hi agafem com si fossin la nostra normalitat, ens hi ressignem, ens hi recreem i ho remenem com si intentéssim lligar un all-i-oli que se'ns repetirà durant uns dies. Protestem i fem públic el nostre dolor, pena o ràbia. I això que tenim motius per estar contents pel simple fet de viure com vivim.

I jo avui vull fer el contrari: porto uns dies que tot són bones notícies i que al meu entorn, un no sap massa per quina estranya alineació astral, es succeeixen fets que em fan feliç. 

Òbviament, un dels fets que sempre ens alegra és l'arribada de canalla. No sé què va passar l'hivern i primavera passats, però porto una temporada llarga on només hi ha que nouvinguts; molts d'ells "primer fill", alguns després d'algun que altre patiment, alguns que s'han hagut de lluitar molt. Quan em diuen "ja és aquí" penso en els pares i penso que, sens dubte, aquests nens viuran feliços i amb tota seguretat milloraran el món.

D'altres bones notícies han vingut dins l'àmbit laboral. Persones molt especials per mi han acabat ja amb un periple dur a la feina i a l'atur, i comencen nous projectes laborals que els hi durà la tranquil·litat i estabilitat necessària per tirar endevant. La situació a l'atur sempre és dura, el treballar sense cobrar també, ara toca una mica de calma. També en l'àmbit laboral un gran amic ha tingut un grandíssim èxit, lluitat, treballat fins a l'extenuació, creient en una idea que va partir de zero, per fi aquesta nit ha recollit els fruits de perseguir els seus somnis. Feliç, molt feliç. L'he vist a punt d'engegar-ho tot a rodar més d'una vegada, però se n'ha ensortit i ara, la seva alegria és immensa, aquella del que assoleix una fita important.

També a nivell personal he tingut bones notícies. Persones que s'havien allunyat de mi, els sento més a prop. Tenir-los lluny em dolia, tenir-los a prop em recomforta i em fa feliç. Sempre he dit que tinc molts sort de la bona gent que m'envolta, de la seva capacitat per ser-hi, per perdonar, per allargar-me la mà una vegada i una altra, per escoltar, parlar i tornar a agafar el telèfon i trucar-me. Gent que val la pena cuidar i que estic molt feliç de veure com les coses els hi van bé.

I no parlem ja de gent que supera ensurts de salut, altes mèdiques, curacions i esperits de superació que han pogut amb tot, lliçons de vida i moments que ens fan veure que, al cap i a la fi, en el nostre dia a dia tenim salut i no ens n'adonem del regal que és fins que ens falta.

Doncs això! Com ja he dit, estic rebent per part de tot el meu entorn molt bones notícies aquests dies i el que més m'agrada és que em truquen o escriuen per compartir amb mi aquestes notícies. Moltes gràcies a tots, per ser-hi i per fer-me feliç.

Nyajo

Gent positiva

Avui he arribat a l'oficina i sobre la meva taula, sobre la taula de molts de nosaltres, hi havia una galeta de nadal. Una galeta d'aquelles amb forma de motiu nadalenc i sucre per sobre. Cadascú la tenia personalitzada, amb el seu nom al damunt. Alguns sabem qui ha sigut, però la persona que ho ha fet no ens ha dit que ha sigut ella. I he pensat que és curiós que algú, durant aquests tres dies, s'ha dedicat a fer unes galetes pels companys de feina just per veure el seu somriure en rebre'ls. No espera que ningú li dongui les gràcies, ja que no ha dit qui és, amb la cara de la gent n'ha tingut prou. I amb el bon ambient que ha generat a la feina segur que se'n sent feliç.

I és que a vegades ens perdem en la voràgine diària i no ens donem compte que aquestes coses, a les que som més proclius en època nadalenca, ens fan sentir a gust. Ens agraden els regals, indubtablement, i qui digui que no, és que pensa en aquells regals que es fan per compromís: la corbata, el jersey, fins i tot la joieta que fem "quan toca". A mi, els darrers regals que m'han fet, me'ls han fet sense ser cap dia concret, sinó simplement perquè els venia de gust fer-me un regal. I si, són els reglas que més m'agrada fer, els que es fan sense que sigui cap data assenyalada.

Però tornem al tema: la gent positiva. Hi ha gent que, no se sap ben bé per què, es dedica a mirar la vida amb un somriure. I no parlo dels que "aparenten" que la vida és bonica, sinó els que ho creuen realment. Hi ha qui gaudeix de les petites coses, del que té, de la gent, de passejar. Són aquells que quan el cel és blau el gaudeixen, i quan és gris, es fixen per quin forat entre els núvols pot sortir el sol que ells veuen darrera el cel gris. Tots coneixem algú que, dia rera dia, van amb un somriure a la boca, gent que quan la veus et dóna aquell "bon rotllo" que et fa pensar que tot és fàcil. Ja he parlat algun cop que a l'escala hi ha una senyora gran que sempre que em veu em dóna un caramel. No me'l menjo, perquè no m'agraden, però m'agrada molt que ho fagi. I me n'adono que la gent que és feliç sempre dóna. Ho diem mil cops, però no ho apliquem: qui dóna és feliç. I hi ha moltes maneres de donar. A vegades donem coses materials i petites, però a vegades donem d'altres coses: temps, somriures, calma, paciència. Quan ho fem, ens sentim bé: tenim aquesta tendència natural.

Dos petits exemples:

Jo, com molts sabeu, jugo amb una gent magnífica per internet. Gent amb la que hem trabat una amistat que ha anat molt més enllà del simple joc. De fet, com diem moltes vegades, el joc és l'excusa per seguir en contacte (ja que cada un està a cada punta de Catalunya), però gairebé cada divendres ens "trobem", xerrem per internet i juguem. Doncs jo jugo amb un compte que em van donar, ja que hi havia qui en tenia diversos, i de fet m'ajuda a tenir un cert nivell. Doncs bé, el mateix que em va donar el compte, sé que està content d'haver-ho fet, que jugui a un joc que no m'havia enganxat gens d'entrada i que ara el gaudeixi. Què en treu ell? Res! Però li agrada veure que gaudeixo. Ens ajuda a tots els que juguem i busca la manera que tots ens ho passem bé. Doncs si, per ell és un bon moment i el gaudeix amb els amics.

La segona, la Martina, la meva filla. Té un dò especial per donar. Li agrada fer detalls, li agrada ajudar, li agrada fer aquelles coses que fan feliços als altres. En ella és diferent, ja que li agrada que li demostris felicitat amb un petó, una abraçada...com demostren els nens la felicitat. L'altre dia, a l'escola, els hi van anar a fer una xerrada sobre la guerra. Van fer una espècie de joc on et podien passar diverses coses i, en funció del que tenies, te'n salvaves o no. Doncs ells es veu que es va passar el joc dient "això ho tinc, li puc donar?". El noi que feia el joc li va dir "Tu apuntes a voluntària de Metges Sense Fronteres". Ella no li va donar gaire importància, però per mi, com a pare, és un orgull. Que l'escència de la teva filla no sigui guanyar, sinó donar, em fa pensar que, de seguir així, serà feliç.
I és que en el fons, si ens envoltem del que ens irradia bon rotllo, acabarem tenint-lo nosaltres i, acte seguit, serem nosaltres qui el donarem als altres. Sona a Paolo Coelho, però és així: si som capaços de somriure, aquest somriure es propagarà com una onada.

Nyajo